Per què Cambridge i no Sòria?

Qui no ho sàpiga, jo ja vaig estar a Cambridge l’any passat durant el mes de Juliol fent la darrera part de la meua “estada d’investigació”. No sé si s’enrecordeu, però havia estat 2 mesos a Egham (Londres) i com la meua supervisora d’aquella uni estava super-prenyadíssima, em va enviar a Cambridge el 3r mes amb un col•lega seu: Napoleon. Yes!! Napoleon, tal como suena y se lee.

Doncs Napoleon és el millor del món. Resulta que és un professor jove, d’uns 32 anys, del departament de Lingüística de Cambridge (RCEAL), edifici que va inaugurar fa pocs anys la reina!!! Ohhh!! Pots vore pel corredor un parell de fotos amb tothom amb el somriure d’orella a orella mentre ella saludava amb la típica mà còncava (o convexa, segons es mire...). Resulta que Napoleon, que tota la vida ha estudiat semàntica i pragmàtica en xiquets “normals”, ara està interessat en provar les seues tasques en nanos amb problemes de llenguatge, i ahí entre jo en els meus xiquets de Castelló. Doncs bé. Abans d’anar-me’n, em va proposar que avaluara als meus nanos amb una tasca de Quantificadors (per avaluar si tenen la noció de “tots”, “alguns”, “la majoria”, etc.), i me va dir que enguany (al 2009) s’ajuntaria gent de molts països que havien passat eixa tasca en distints idiomes, per posar les dades en comú. I me preguntà que si volia participar amb els meus xiquets amb problemes de llenguatge (ja que seria la única amb mostra patològica i això enriqueix les conclusions), i jo, evidentment, li vaig dir “sí quiero”. Així que a l’octubre, vaig demanar una ajuda al COST Project (crosslinguistic...nosequé), me van donar uns eurets i ací estic, de nou amb el grec anglo-afrancessat i la seua colla.

Abans de tot, sé que escoltar una vegada i altra Napoleon (ací pronunciat Napóleon), és un poc estrany. Arriba un moment que t’acostumes, però clar... no deixa de ser graciós (i no és un malnom que li haja posat jo perquè tinga cara d’emperador o de mero... que tan bord no sóc). Així que explicaré l’origen del seu nom (del qual em vaig assabentar fa pocs dies...). Primer de tot, Napoleon és grec. Igual no és raó suficient, perquè realment el nombresito és un poc més francès que grec... Així que la explicació que em donava jo mateixa al principi era que els grecs estan com una col i posen eixa classe de noms als seus fills quan se lis acaben els noms “típics” d’allà... que els noms dels Déus estan molt vists enguany, pos ara... emperadors... Però no!! Un dia, parlant de que em resultava curiós que els anglesos tingueren mania als pèl-rojos, ell em va explicar que a les escoles, de petits els insulten mogolló (rollo com quan estàs gros, prim, etc. o fins i tot més... tant que els nanos ho soles passar molt molt malament). Total, que ell, a modo de broma me va dir, “sí... és el mateix que et pot passar si et diuen Napoleon...”... i ahí no ho vaig poder evitar, i li vaig preguntar per què sos pares el castigaren d’eixa manera... Total, que se veu que en Grècia, els fills barons hereten el nom dels avis (el 1r fill el de l’avi patern, i el 2n fill el de l’avi matern). Napoleon és el 2n, total que li tocava el de sa welo matern... al qual, li deien Napoleon. Però, per què?? Doncs se veu que els pares del seu avi, tenien ja 2 fills més que havien heretat els respectius noms, i amb el 3r fill tenien com una espècie de “llibertat d’elecció”... i què van fer?? Posar-li el nom d' “un filòsof”: Napoleon... Perquè creien que en acabar en “on”... supose que per Platón... jajajaja... pobre gent, després van descobrir que estaven equivocats... però Napoleon ja va pagar el pato... menys mal que no els va donar per posar-li nom de caudillos!!!!

Doncs res, l’any passat només arribar, ja me va dir que Nafsiká (la seua “prometida”, que també és grega, maja i jove, i també treballa al mateix departament com a speech and language therapist = logopeda) em deixaria la seua bici!!! Gratis, clar. Una bici blava amb cistelleta q te cagas!! My freedom, my legs... my all... que li dic jo... i que enguany tinc el plaer de tornar a conduir! Així que me vaig passar el mes recorreguent Cambridge, normalment sola amb la càmera, el riuet, tots els ponts, els Colleges... sentint-me part de la ciutat i lista como ninguna! jaja. A més, vivia en una espècie de casa-acudit-típic: un francès, un alemany, un anglès, un nova-zelandès, una hongaresa i jo. Només diré que el francès es pixava en el cotxe de l’anglès quan tornava de festa, a modo de venjança quan l’altre li deixava notetes en lloc de dir-li les coses que li molestaven a la cara... sí... Per cert, l’any passat no vaig contar res en cap mail sobre açò perquè, després de deixar Cambridge, me’n vaig anar a Edimburg a un congrés i em vaig foradar la cama intentant saltar la balla del cementiri d’una església quan tornàvem del Loch Ness. I ja no tenia ganes d’escriure, lògicament (estava tement per la meua vida i la gangrena!!). Però això, es un altra història.

Ara faré una explicació sobre la Universitat. Cambridge és una ciutat universitària molt antiga, com Oxford (ací està la càtedra de Newton!), però les facultats estan desperdigades per la ciutat, rollo com la Universitat de València. Però el més bonic de Cambridge no és la universitat en ella mateixa, sinó els Colleges. Els colleges, per a qui no ho sàpiga (com jo abans de vindre), no són escoles ni facultats, sinó el lloc on se queden els universitaris i els professors a viure mentre estudien o investiguen. Hi ha uns 10 distints, i cadascun té l’estètica d’un castellet, amb jardins i patis interns, capelles (on la gent fa bodes de vegades), menjadors tipus el de Harry Potter (de fet diuen que es van inspirar en el Trinity College... encara que el van copiar d’un de Oxford)... i els més grans són el King’s College, el Trinity i el St. Johns. A més, cadascun està dividit pel riu Cam, i per tant, per a passar d’una part del College a un altra, has de creuar uns pontets super xulos, i pots vore la gent fer punting (que és com una mena de gòndoles, que pots conduir tu o que et duguen... encara que alguns dies veus a grupets de gent jove que lloga una barqueta, i fa botelló dintre!! Però amb vi de botella... clar... que ací són mu fisnos...).

Total, que si tens la sort de que t’agafen en un College, has de pagar com uns 15.000 pounds a l’any!! Encara que donen moltes beques. I a cada College, el que fan és que “reparteixen” el tipus de gent, és a dir, han d’haver 10 persones que estudien Física, 10 de Psicologia, 10 de Biologia, etc.; 4 professors de Química, 4 de...; 10 estudiants de doctorat...; etc. I depenent el College, també tens més o menys prestigi.

En realitat, després de viure en una zona menys universitària i més “normal”, m’he adonat que açò és un poc com l’Antic Règim però en lloc de rics i pobres, estan els “literats” i els “no literats”... de fet, em van dir que un dels parcs que creue tots els dies i que té una farola enmig, va ser batejada per un escriptor que vivia a Cambridge com una mena de “check point” que separa “els estudiants” de la resta de la ciutat. De fet, hi ha una inscripció en la farola on ho posa. I de fet, els estudiants van vestits amb toques rollo tuno negro, com marcant la diferència... la veritat és que pel centre es respira “alfabetització”... però també diuen que és de les ciutats on més autistes hi ha! I és cert, cada dia veig almenys una o dues persones parlant soles pel carrer, o fent moviments estranys amb el cap... i és que clar, la intel•ligència, la vida solitària i l’autisme connecten en cert punt.

I sobre el paisatge, he de dir que de camí al departament m’encanta anar mirant la quantitat d’arbre que comencen a florir en travessar els parcs. I les ràfegues de vent, et porten olor a primavera. Perquè com ací no hi ha fum de cotxes ni soroll de motos. I quan arribe al centre, m’encanta vore les tendetes de té, els escaparates de productes de Cambridge, ... i finalment, quan travesse el pont de Silver Street, sempre hi ha grups de turistes, pels matins normalment són autobusos escolars o d’instituts, i si tens sort, algun dia pots vore grups de xiquets i xiquetes d’infantil, seguts en una manta gegant sobre la gespa i prenent l’esmorzar. I per les vesprades, sempre trobes un grup de japonesos que fa foto a la gent que fa punting. I bé, sembla que el sol i el bon temps tornen a seguir-me en els meus viatges! Perquè només va fer fred una setmana, i ací la gent és com els caragols, que surten al solet després de la pluja... i la ciutat reviscola i pren llum. Sí, enguany he conegut la primavera a Cambridge.

Ah! I remarcar que tots els dies, en la plaça central (Market Square) hi ha un mercadillo de carpes multi-colorides on venen de tot... des de verdures i fruites, peix, hamburgueses d’estruç (puaj!), menjar xinès per a endur ... a collarets, samarretes pintades a mà, cinturons... I els diumenges, venen tenderos distints, i pots trobar coses més rares. I si tens sort, potser algú està tocant cançons pel voltant i la música t’acompanya com si estigueres un poc en la fira alternativa.